Opinión

17 Mayo 2016

La direcció invisible

He tingut la sort de poder dirigir un espectacle gran: Cyrano de Bergerac, per a L’Horta Teatre i Escalante Centre Teatral. I dic “he tingut la sort” quan hauria de dir “he tingut l’oportunitat”, si visquérem en un país culturalment normalitzat. La realitat és que vinc de fer un fum d’espectacles d’un o dos intèrprets. Intèrprets que van tindre “la sort” de poder cobrar per la seua feina. El pressupost no donava per a repartiments més nombrosos. Però al menys eixos pocs actors i l’equip artístic que hi havia darrere s’han sentit treballadors corrents i remunerats. Ara, la norma sembla ser tot el contrari: professionals que fan teatre “per amor a l’art” perquè la seua passió està per damunt de qualsevol inclemència laboral. Cosa que a alguns gestors i polítics els ve de perles per justificar que no cal invertir en cultura ja que la cultura es mou sola. Millor invertir en mantindre aeroports sense trànsit aeri, en avalar empreses privades de futbol o en subvencionar la compra de cotxes a nivell estatal (eixa subvenció ningú no la critica, tot i que les indústries culturals generen més ocupació que la indústria automobilística.)

El nostre Cyrano és, malauradament, quasi una excepció. La Diputació de València, seguint la línia de programació coherent de l’Escalante, ha posat els mitjans perquè professionals valencians puguen crear este i anteriors espectacles. I això comporta, des del meu punt de vista, una grandíssima responsabilitat després de temps de malbaratament salvatge dels diners públics. La responsabilitat d’esprémer fins l’última gota del talent i esforç de tot l’equip per tornar-li als ciutadans els seus diners sota la forma del millor espectacle que siguem capaços de crear. L’exercici d’eixa responsabilitat és una part fonamental, tot i que invisible, de la meua tasca com a director.

Una altra tasca invisible és la direcció actoral. Acostumem a valorar el treball del director per com mou els actors, pel ritme de la posada en escena o el segell personal en crear una estètica. Però poques vegades es parla de la “invisible” direcció actoral. Del fet de treballar amb els intèrprets cada frase, cada silenci, cada mirada, cada acció, cada conflicte, cada intenció i subtext. Adore eixe treball. Per això em resulta trist veure espectacles on els espectadors segueixen la funció agafats de la mà del director i no dels personatges. Espectacles que són pur onanisme teatral i on els intèrprets estan abandonats a la seua sort en mig d’escena.

L’actor és el rei de la representació. Una mena de mèdium que posa en contacte a l’espectador amb el més enllà: l’autor. Els directors li muntem la barraca, creem una atmosfera suggeridora amb la il·luminació, la música, el vestuari... Però és sobretot polsant i guiant els seus mecanismes interiors que propiciem de manera invisible eixa connexió transcendent i màgica que és el Teatre.

Con la colaboración de
Logo Acadèmia Valenciana de la Llengua Logo Generalitat Valenciana Logo Ministerio de Educación Cultura y Deporte Logo Ajuntament de Valencia
TEA3 - Revista gratuita dels Teatres Valencians
C/ Ambaixador Vich, 3 – 3º K
46002 València
Teléfono: 651 935 929
Email: info@avetid.com
Síguenos!